Un estiu a Andorra

De tant que anem fent segons el que se suposa que hem de fer, arriba un moment que fem les coses sense saber si realment és el que volem fer. Quan arriba l’edat et cases, tens un fill, i després un altre, i després a esperar la jubilació. Sembla el cicle vital dels borinots. Passa amb la feina, a la qual vas cada dia esperant que les coses canviïn sense que mai hi hagi canvis, i passa també amb les vacances d’estiu: que sense saber com, sembla que si no has fet un viatge o t’has socarrimat a la platja és com si et faltés alguna cosa. I no. No ens falta res. Perquè és ben cert que no tenim platja, però qui vol omplir-se de sorra i escaldar-se els peus de camí a l’aigua plena de gent i de crits? Per això, avui repenso Andorra com a lloc idíl·lic per passar-hi les vacances d’estiu, perquè malgrat la calor d’aquests dies, a la nit encara refresca. Perquè no hi ha mosquits tigre. Perquè tenim unes excursions espaterrants sense haver d’agafar gairebé el cotxe, perquè a les tardes et pots prendre un gelat i si ho combines bé, pots, fins i tot, anar de festa en festa major tot descobrint pobles i poblets. I amb una mica de sort no trobes ningú conegut, que a mitjans d’agost estem en plena diàspora i els andor­rans han fugit a Cambrils. I no. No tenim platja, ni falta que ens fa. Estem tan avesats a pensar en el país com un parc d’atraccions per a la gent de fora, que hem oblidat que els primers que hem de saber trobar el nostre espai som nosaltres. Començant per l’espai de vacances. Menys circ i més música al carrer. No tenim platja però encara tenim molta feina per fer al paradís.