Gairebé tot dit

I ja està gairebé tot dit. Res no es pot afegir que aporti gran cosa. Variacions sobre un mateix tema, essencialment. Declaracions calculades i manifestos benintencionats, emotius, políticament correctíssims, discursos pentinats. El cant dels ocells com a substitut institucionalitzat d’un silenci que seria, de tan despullat, encara més dolorós. I, tanmateix, vivim en una època on la hipocresia i el cinisme estan conquerint, pam a pam, la custòdia del relat. Al costat de les onades de bons sentiments, de genuïna solidaritat humana, de la preocupació filantròpica pel proïsme, el terror és utilitzat també com a arma llancívola, al servei d’interessos espuris, en l’escenari confús d’una lluita sorda pel poder. En època de la postveritat triomfa el postrumor, la tècnica del calamar, que embruta l’aigua amb un raig de tinta i confia salvar-se enterbolint-ho tot. Els camps de batalla ja no són secarrals o zones obertes, on les forces es mesuraven amb resultats clars i els estrategs jugaven amb el moviment de les tropes. Ara la guerra es lliura tuit a tuit, notícia a notícia, en un joc pervers que perverteix i elimina qualsevol possibilitat d’entesa que estigui fonamentada en el diàleg i en la intel·ligència. La premsa –alguna premsa– es lliura a aquesta desviació amb una alegria insòlita. I mentrestant, el món s’està convertint en un quadrilàter on púgils sords i cecs criden i s’esbatussen a garrotades, sense possibilitat que la raó hi intervingui. La campana que aturaria el combat no sona, ia primera fila, n’hi ha que s’ho miren amb un somriure als llavis.