Quantes vegades no hem sentit a dir allò que la confiança es guanya i que una vegada perduda costa Déu i ajuda recuperar-la. Si el serial estiuenc protagonitzat per l’FC Barcelona ha generat un efecte entre els afeccionats i seguidors de l’equip, és just el contrari. Els senyals que ha transmès la directiva, en un moment en què el màxim rival sembla estar esportivament un esglaó per sobre, són preocupants. La marxa-venda-fugida de Neymar Jr., un tema sensible, ha fet trontollar l’entitat de dalt a baix. La sensació, per als que no disposem de més informació que la pública, és que amb una altra gestió/direcció, l’efecte no hauria d’haver estat tan devastador. Si la cosa s’acabés amb Neymar Jr. podríem parlar d’un fet aïllat, compensat pels valors que identifiquen el club: la defensa d’una idea, de “la idea” de joc –sistema que ha convertit l’FC Barcelona en referència futbolística mundial– i la defensa del planter com a eix vertebrador de la política de fitxatges. La realitat, malauradament, és lluny d’aquest escenari i ha fet disparar les alarmes. Un creu que una institució amb el pressupost i una infraestructura com la de l’FC Barcelona compta amb una gestió professional i eficient, que cerca l’excel·lència esportiva i també econòmica. Però a hores d’ara s’assembla molt més a un circ de tres pistes on a més de créixer els nans, les feres van per lliure i la troupe de pallassos, al complet, s’ha apropiat de la tribuna presidencial, mentre la directiva ocupa el seu lloc a la pista. Tothom comet errors, ningú és perfecte, ni imprescindible, d’acord. Però el desgovern que exhibeix de portes enfora l’FC Barcelona genera de tot menys confiança.