Una felicitat, innocent i festiva, arriba fins al moment abans de la caiguda i esclata com una bombolla de sabó, quan l’esglai fa que el temps es congeli i es converteixi en una massa viscosa que s’escampa i no va enlloc. Tot s’alenteix, malgrat que hi ha molta gent bona que corre, que s’organitza, que procura ajudar en tot allò que pot –i pot molt–. N’hi ha que deixen el seu paper d’espectadors per convertir-se en herois involuntaris, en mantenidors de vida i d’esperança, i és la seva determinació i seguretat la que fa que un cor torni a bategar i uns pulmons respirin durant uns minuts eterns, terrorífics, fins que arriba l’ambulància i l’helicòpter. En mans dels professionals de l’emergència, comença una nova batalla, contra les fragilitats, contra l’ombra, l’espera més terrible. Un llarg viatge en un silenci fosc i capficat. Trucades no ateses, missatges no llegits, mentre a distància es va teixint una preciosa xarxa de compassió i de solidaritat. L’arribada a un hospital desconegut que ben aviat serà familiar, cartografiat amb passes nervioses i neguits. L’espera davant unes portes que tarden massa a obrir-se, no s’ha de córrer, veurem, les primeres hores són crítiques, i això ja ho saps i ho tems, perquè la medicina és una ciència que combina la tècnica amb la gestió de la incertesa i els imponderables. I després passa una nit funesta, plena d’angoixa i de mals presagis, fins que l’endemà, a punta de dia, un ull s’obre, una mà es belluga, una vida recomença, torna l’esperança i s’escriu una nova definició del que és la felicitat.