Ens agraden les converses de cafè. No ho podem evitar. I aquestes s’acceleren a mesura que s’acosta el moment de decidir quines han de ser les persones que hauran d’optar a ser cap de Govern encapçalant una candidatura. Perquè per arribar a ostentar l’alt càrrec, abans de tenir la confiança del ciutadà i després del Consell General electe, primer s’ha de passar pel sedàs o bé del partit o bé de la coalició electoral. Aleshores, quan ens trobem amb uns i altres no parem de fer llistes de noms, assenyalar vicis i virtuts, posar al descobert actituds de posicionament, lamentar determinades aliances transversals que obliden ideologies, o desqualificar sense pietat –som així els humans– la credibilitat dels potencials candidats. Qualsevol signe, paraula o actitud és interpretat com un posicionament a la línia de sortida i partidaris i detractors en fan trinxat. És sens dubte la fase més dura del candidat. La més sòrdida i més obscura, la més despietada, la que fa més mal, perquè les pitjors crítiques venen de la pròpia casa política. Cruel fase la de barallar-se amb els seus per convèncer-los que és la persona que té les millors aptituds per defensar projecte i programa davant de l’opositor polític. Tots ja hi estan immersos en un tempo que anirà in crescendo, que deixarà cadàvers polítics, eterns aspirants que mai arriben a ser-ho, que crearà dissensions irreconciliables. I finalment, sortiran els que hauran estat més hàbils a l’hora d’establir aliances entre persones que possiblement mai ningú imaginaria. Perquè en definitiva, d’això es tracta, de sumar primer al seu voltant per després poder sumar quan es presenti davant la ciutadania.