Filtres de colors

L’evolució de les xarxes socials i la seva normalització ens ha portat a tenir una doble vida, la quotidiana plena de rutines i la fantàstica que es projecta per l’exterior. De vegades m’he preguntat a què respon aquest afany, en el qual més o menys tots hem caigut, de retransmetre com un partit de futbol en directe la nostra quotidianitat. Sabem el que esmorzen els nostres amics, quan entren a treballar, els companys de feina que tenen, el menú complet del dinar en imatges, els quilòmetres recorreguts, l’entrenament diari de running tan de moda, i fins i tot la pel·lícula de televisió que veuen i l’hora que se’n van al llit. Podem analitzar el seu estat d’ànim i les seves fòbies i fílies amb les frases, plenes de tòpics, que comparteixen com missatges enverinats dedicats a algú. Això sense deixar-nos els nous clàssics com el popular selfie al mirall de l’ascensor amb tots els accessoris possibles, el brindis a poder ser amb xampany francès o alguna cosa de marca i la molt socorreguda foto de la pedicura estival a la sorra de la platja. Tot plegat ben absurd, no trobeu, i en canvi ens hem acostumat a fer-ho i entra dins la normalitat. Em recorda el mite de la caverna de Plató, on els personatges estan encadenats a les seves cadires i observen les ombres que es projecten creient que és la realitat, sense prendre consciència pròpia. Viuen una vida irreal de cara a la galeria, amagant les misèries interiors, sense veure més enllà i desemmascarar l’engany. Amaguen misèries i projecten vanitats, perquè tots estem fets de llums i ombres, i aquest binomi es repeteix en tots i cadascun per més filtres que posem.