Estem envoltats de falsificadors, antics i contemporanis. D’un còdol recollit a la llera del Ter en podem fer una primorosa destral neolítica, pintem al menjador de casa una taula en estil romànic, la colguem unes setmanes en un femer i tenim una preciosa peça del segle XII. Fins i tot el document fundacional de l’Andorra carolíngia, la Carta Pobla de Carlemany del 805, amb els seus límits i els seus pobladors, amb la signatura de l’emperador, és més falsa que un duro sevillà. Per no parlar de la famosa acta de consagració de Santa Maria d’Urgell, que resulta que va fer un dels copistes a sou del gran Sant Ermengol, amb una rialleta sota el nas, dos segles més tard de la data. Quina temptació més gran, alterar la realitat i la història per redecorar-la al nostre gust, fent obres que superen el pas del temps i l’escrutini dels homes. La falsificació és la versió sofisticada i material de la mentida, feta en tres dimensions i pensada perquè tingui continuïtat en el temps. Quantes peces hi ha als museus que no són el que diuen que són? Quants papers publicats als diaris ens hem cregut, al peu de la lletra, on res del que diuen és cert? L’home no és que sigui sapiens, que ho és. Però podem precisar la taxonomia per posar l’accent en una categoria única. Pensen els dofins i els micos i els lloros. Però nosaltres mentim. Homo mendax, això és el que som. La capacitat d’alterar la realitat, d’ocultar les veritables intencions, de fer creure al proïsme el que no és: aquesta és la nostra característica principal com a espècie.