Llegia fa uns dies una entrevista amb un professor de Harvard que augurava que d’aquí a no res les universitats començaran a tancar portes perquè ja no seran necessàries. Segons el seu pronòstic, ja no caldrà anar a les aules perquè els estudiants podran seguir lliurement a través de la xarxa les classes magistrals del millor professor en cada assignatura, independentment d’on visquin professors i alumnes. Consegüentment, tampoc no caldran biblioteques, que seran substituïdes per tutorials penjats a YouTube, i els docents que no assoleixin l’excel·lència en la matèria que imparteixen s’hauran de dedicar a altres feines. Espero fermament que s’equivoqui. Un model universitari en el qual no hi pugui haver debat a les aules ha de ser necessàriament empobridor. A banda que la idea que hi hagi un únic docent per cada assignatura suposa ignorar que l’excel·lència no pot ser mai una qualitat absoluta, perquè aleshores el que s’està propugnant és la mort del pensament crític en favor d’un determinat dogma, malgrat que la història demostra repetidament que els principals avenços de la humanitat es deuen a persones que van tenir la gosadia (o la ingenuïtat) de qüestionar el pensament predominat en la seva època i explorar hipòtesis alternatives, sovint en contra de les preteses autoritats intel·lectuals del moment, i posant en risc el seu prestigi personal i, de vegades, la pròpia vida. Seria una cruel paradoxa que com més facilitats hi ha per accedir a un coneixement universal esdevinguéssim encara més mediocres per entendre l’excel·lència com una qualitat excloent en lloc d’una meta a assolir individualment i col·lectivament.