A dia d’avui desconec si l’1 d’octubre se celebrarà el referèndum a Catalunya. En cas que es pugui votar no sé com s’ho faran, ni quanta gent hi anirà, ni on ho faran. Per descomptat tampoc sé què guanyarà; ni ben entès puc intuir el que passarà després. El futur, diuen, està per escriure. Tot i que dia rere dia podem llegir i escoltar tota mena de vaticinis apocalíptics. Fins al 2 d’octubre vinent no podrem començar a treure’n l’entrellat (del referèndum). Per contra, el que tinc clar –deixant de banda argumentaris i tecnicismes de tota mena, vinguin del bàndol que vinguin– és que el govern espanyol, el Partit Popular i per extensió l’aparell de l’Estat, ara i aquí estan fent el ridícul en majúscules. I amb ara i aquí vull dir des que el proppassat dimecres 6 de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació i a posteriori la de transitorietat i fundacional de la República Catalana. La llista de (des)mesures endegades des de la capital del regne, presumptament destinades a evitar que la cosa es dugui a terme, és esperpèntic. I les declaracions dels diversos càrrecs –alts i altíssims– que pretesament han de dissuadir la “ciutadania abduïda” (fiscal general de l’Estat dixit) són un insult al sentit comú i a la intel·ligència. Algú els hauria d’informar que ja no estan al segle XIX, ni protagonitzant cap croada! En ple segle XXI la situació de confrontació que han creat –amb la via judicial com a única eina de diàleg– els ha desbordat per totes bandes. El món els mira i ells no s’hi veuen més enllà de l’antuvi vilipendiada i ara venerada i sacrosanta Constitució.