Aquí molts fan veure que no se n’adonen, n’hi ha que s’ho miren amb còmoda displicència, amb una sorda hostilitat o bé amb una discreta simpatia, però Runer avall s’està disputant un combat ideològic de primera divisió, que amenaça de fer petar les costures del sistema, tibants des de fa temps. El xoc de legitimitats, que és com una fricció de plaques tectòniques, ha despertat el vell fantasma hispànic de l’autoritarisme. Però les tècniques que podrien haver funcionat al del segle XX, amb una població desconnectada i atemorida, amb la informació dosificada i controlada pels poders, avui són del tot inútils. Veure la guàrdia civil requisant palets amb cartells i fulletons de propaganda és grotesc: fan més mal a la causa unitària els tuits que se’n foten que no pas l’efecte de l’aprehensió, per molt que se’n vanti el ministre del ram, que els ensenya com si fossin botí de guerra. Cada impressora és una impremta, cada telèfon mòbil un altaveu, una redacció o una emissora. Els experiments d’enginyeria social amb què s’intenta contenir la pressió sobiranista són curiosos i de resultat incert. Convertir les policies locals en policia política, encarregades d’empaitar qualsevol manifestació subversiva, pot generar situacions ridícules i està convertint els carrers en escenaris de vodevil. La vella màxima borbònica que deia que s’havia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado” ha saltat pels aires: han tret el sant cristo gros i el canó de matar mosquits. Atenta la companyia: això només acaba de començar.