M’havia autoconvençut a no escriure sobre l’1 d’octubre i esperar a fer una reflexió a posteriori. Però els fets dels darrers dies amb els escorcolls a impremtes, empreses de missatgeria i entrades policials a mitjans de comunicació, ja de per si greus, s’han vist superats aquest dimecres per la irrupció de la guàrdia civil a les institucions catalanes, la intervenció dels comptes de la Generalitat i actituds provocadores com l’encerclament per antiavalots de la policia espanyola a la seu d’un dels partits independentistes. Hem de suposar que no s’han aturat a pensar que amb accions com aquestes l’únic que han aconseguit és reforçar encara més el catalanisme polític i social, sigui o no independentista, i unir-lo al voltant de la defensa de la democràcia i els drets civils, provocant un augment de la voluntat popular per anar a votar el dia 1 i, potser, de votar sí. No entenen res respecte a Catalunya. Mai l’han volgut entendre, només sotmetre. El seu llenguatge s’articula a partir dels termes de vencedors i vençuts, però s’han trobat amb la resposta alegre, alhora que combativa, de la gent. Amb la seva actitud de dimecres ja han perdut Catalunya. I mentrestant, la reacció de les institucions europees continua sent la del mutisme com ja ha fet al llarg de la seva història en altres conflictes internacionals. Aquesta Europa dels estats, que si no reacciona aviat actuant com a mediadora serà per a vergonya dels propis valors que van emparar la creació de la UE. Perquè no hi ha dubte que en aquests moments el conflicte entre Catalunya i Espanya és una gran crisi eu- ropea.