El camí de Catalunya cap al referèndum –que ningú oblidi que la petició i l’objectiu de tot el que està passant és un referèndum, el dret a decidir lliurement, ni més ni menys– fa que cada dia agafi més rellevància la frase, pels seus fets els coneixereu. La magnitud del referèndum ha transcendit l’àmbit local per esdevenir un assumpte d’interès internacional. I als personatges públics de més enllà de l’àmbit polític els toca posicionar-se com ho està fent la ciutadania. Personatges que altra hora es vanpronunciar sol·lícitament sobre qüestions humanes i divines –sovint frívolament– ara es mostren reticents o intenten escapolir-se de l’escomesa posicionant-se en la mal anomenada equidistància i/o signant manifestos del segle passat. Un espai on s’ha situat, entre d’altres, gent com ara Andreu Buenafuente, amb el “Hoy estoy jodido” amb què va obrir el monòleg sobre la qüestió al seu programa (Late Show, canal 0# Movistar) dilluns passat a la nit. O Joan Manuel Serrat declarant des de Xile, on és de gira, que “no me da la sensación de que este referéndum pueda representar a nadie”; carregant contra el govern del PP, al qual fa “responsable de todo lo que está ocurriendo”, però també contra els partits impulsors de la consulta. Tots al mateix sac i assumpte tancat! Qui t’ha vist i qui et veu Serrat, tu que has cantat/celebrat les paraules de Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse.” Ara i aquí no és moment d’equidistàncies. És hora de mullar-se.