Caldrà anar traient la pols als vells poemaris dels anys de la transició espanyola (Celaya o Brassens sonen avui tan actuals com mai) per mirar d’entendre la situació a què s’ha arribat a Catalunya (i el que vindrà), perquè a mesura que passen els dies més s’assemblen als d’aquells anys convulsos, amb la paradoxa afegida que com més ràpid se succeeixen els fets menys lloc queda per als raonaments i els debats civilitzats. La lògica de les paraules ha cedit definitivament davant la lògica de la confrontació oberta, que no es correspon, com s’ha repetit tantes vegades, amb la metàfora d’un xoc de trens, sinó més aviat amb la versió ibèrica de l’enfonsament del Titanic, amb Puigdemont com a director de l’orquestra (no acabo de trobar, però, qui faria el paper de Di Caprio) del vaixell que naufraga després de col·lidir contra el que en aparença és un iceberg colossal i inamovible, però que en realitat és un giny terrífic construït i pilotat per la cúpula de la franquícia d’Spectra a la plana erma (de vegetació i d’idees) castellana. I tal com va passar amb el transatlàntic, un cop diumenge vinent s’hagi consumat el naufragi de la raó caldran dècades per treure a la superfície la veritat dels fets, que restarà sepultada fins aleshores sota el fang de la mentida, dels càlculs partidistes mesquins i de la ceguesa absurda dels qui necessiten sentir-se poderosos per dissimular la seva indigència intel·lectual i la buidor de la seva existència. Mentre arriba el diumenge, però, espero trobar algú que m’assessori sobre la legislació vigent al Principat en matèria d’asil polític, per si es pot anar avançant cap tràmit abans no sigui massa tard.