S’han de trobar nous models que facin que la política s’apropi als ciutadans, que interessi als joves i que torni a ser la protagonista de les sobretaules més animades. Que la política s’entengui com una confrontació d’idees sana i plural. Enriquidora. Que deixem tics autoritaristes i el concepte del benefici propi. La corrupció, la falta de diàleg, l’oportunisme i la indignitat han desterrat l’essència de la política que es remunta a l’antiga Grècia.
Després d’èpoques on s’imposava la tecnocràcia en governs preparats i eficients entrem en una nova etapa. El model que em sembla que està prenent rellevància i més efectiu és el de la política emotiva, el que he titulat emopolítica fent el símil amb altres disciplines. Un discurs, un programa i uns líders que facin sentir, vibrar, amb un discurs potent, una bona mise-en-escène com diuen els francesos, evitant –a ser possible– elevades dosis de populisme en aquesta fórmula magistral.
L’única manera de recuperar l’interès és tocant els sentiments, mobilitzant les masses a través de l’emoció. Més cor i menys raó. Evidentment que comporta un perill si es cau en l’excés, però és la via de l’acció. Líders com Emmanuel Macron, el mateix Barack Obama o JF Kennedy han sabut utilitzar a favor dels seus projectes el potencial que els dona el seu discurs. Enmig de les presses, la desil·lusió i la rutina busquem més que mai emoció.
Els polítics que siguin capaços de fer-nos sentir sobreviuran a la mediocritat, mentre que la resta passarà a la pàgina de l’oblit. Són especulacions...