A Vitòria, davant l’església de Sant Francesc, hi ha un petit monument que recorda les víctimes del 3 de març del 1976: la policia va desallotjar per la força els treballadors que s’havien reunit en assemblea a l’església, amb el resultat de cinc morts i 150 ferits de bala. L’endemà, a la façana de la facultat de Física i Química de Barcelona que dona a la Diagonal, va aparèixer aquesta pintada amb lletres ben grosses: “Vitoria, 5 muertos. Pero no importa, lo nuestro es la química.” Escoltant molts dels opinadors que comentaven els episodis viscuts diumenge a Catalunya vaig acabar convençut que molts d’ells (especialment els convidats a la televisió pública espanyola) encara viuen ancorats en el 1976 o en èpoques pretèrites, fins i tot. A Catalunya no s’ha hagut de lamentar en els darrers temps (si més no fins al moment d’escriure aquest bitllet) cap mort per les càrregues policials, però això no treu gravetat als fets de diumenge passat (amb gairebé un miler de ferits), ni tampoc a totes les actuacions de força dels darrers dies de setembre, i encara menys és cap justificació per mirar cap a un altre costat. Si ens creiem que davant els perills de l’augment creixent dels populismes a Europa l’única solució és enfortir la democràcia, no es pot fer veure després que les actituds autoritàries de qualsevol govern europeu són afers interns que no ens concerneixen, ni tampoc es pot oblidar que cada cop que es recorre a la força com a solució d’un problema s’estan afeblint els drets fonamentals que emparen tots els ciutadans europeus (andorrans inclosos), conquerits amb tant d’esforç i patiment pels nostres avantpassats.