Dies de sentiments creuats, de pell de gallina, de llàgrimes als ulls i d’impotència. Distància, falta de diàleg, radicalisme ignorant i poca, molt poca empatia. Les ombres del passat han fet esgarrifar popularitzant escenes d’èpoques que no es vol recordar mentre els més joves han deixat l’apatia de la qual se’ls acusa per reivindicar-se com a actors actius. Enmig del caos i la confusió, pors i valenties encobertes i alliberades. No busquem la raó, no n’hi ha. En moments com els que estem vivint poc raciocini, perquè tot és pell, emocions, emopolítica independentista i emopolítica unionista. I en mig d’aquest toll de sentiments desfermats, desbocats, la incertesa del futur... Un país nou i lliure per a uns, la unitat de la pàtria per a altres... Objectius massa llunyans i oposats sense voluntat per arribar a un punt d’entesa... No sabem què succeirà les pròximes hores, el joc brut de les pressions i el discurs de la por està en portada... amenaces d’uns, resistència dels altres. Punt de no retorn, línies vermelles trepitjades i el poble al carrer, somrient, cantant consignes i oferint clavells a canvi de garrotades... És la crònica d’una setmana que passarà a la història. L’inici d’una nova etapa política que ha fet emergir ferides mal curades, històries de vassallatge que pensàvem superades. La força i la violència no pot ser mai el mitjà que justifiqui el fi. Enmig d’aquest flux incessable, i dels enfrontaments només espero que els dirigents estiguin a l’altura i abandonin els discursos populistes i autoritarismes ignorants. Les batalles es lliuren en el terreny de les idees sense vessar gotes de sang. Votar no ha de ser un delicte.