Temps al temps

El “problema catalán” com en diuen més enllà de l’Ebre, se’ls ha escapat de les mans. Ells creuen i/o pensen malgrat tot, que el controlen perquè tenen tota la força de l’aparell de l’Estat a disposició. Molta, molta força. Hi ha un parell de coses que la història de la història, valgui la redundància, ens ha ensenyat. Una és que es repeteix, sigui quin sigui el seu cicle. I l’altra és que mai traiem profit d’aquestes lliçons. Així la història ens explica que Espanya en el seu dia va ser l’imperi colonial més gran del món. També ens diu que a partir del segle XVI va anar perdent possessions i colònies fins a esdevenir l’Estat que coneixem en l’actualitat. Una constant s’anava repetint. En cap conflicte/guerra, Espanya contemplava res que no fos guanyar per KO. I així, malgrat victòries (militars) que omplen de gestes glorioses les pàgines dels llibres d’història, el declivi va ser inexorable. L’assumpte del pacte i/o una opció alternativa a la bèl·lica no ha estat mai al llibre d’estil del Regne d’Espanya. Per tant, per molt astorament, fàstic, indignació, ràbia etc., etc., que generi la resposta del govern, amb el “preparat” com a portaestendard i la intoxicació mediàtica massiva; no hi ha res de nou sota la capa del cel. No han après res. No volen aprendre res. No es podia esperar una altra cosa del ranci nacionalisme espanyol, al servei d’una única i intocable causa: la indivisibilitat de la pàtria. Com va dir algú que no era Gandhi, “primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, gua-nyes!” Resiliència, fortalesa d’esperit i resistència. Temps al temps.