Que lluny queda allò de “transport intel·ligent i integrat”; “alternativa real al transport privat” i “integració tarifària”, frases totes elles pronunciades per l’exministre Alcobé a principi de juny del 2016, quan presentava el nou model de transport públic a Andorra que havia de ser efectiu a partir del setembre del 2017. Hem superat llargament el termini i la reforma del transport públic que va ser valorada com una gran notícia per als usuaris ha acabat al congelador sense gaire optimisme perquè es desgeli l’any vinent. Les diferències entre les empreses concessionàries i el Govern pel plec de bases de la licitació han deixat les coses tal com estan i, per tant, han evitat que els usuaris en surtin beneficiats, tant pel que fa a les freqüències, com pels enllaços i les tarifes. Si abans opinava que el transport públic era una de les grans assignatures pendents, ara crec sincerament que ha passat a ser una vergonya nacional. No qüestiono els interessos de les companyies privades, les seves legítimes raons tindran i segur que lluiten pel que consideren que és més just per a elles. El que ja no és tan de rebut és que en l’exercici d’un servei públic els usuaris en siguin els perjudicats, privant-los d’un servei de qualitat i adaptat a les necessitats d’una gran part de la població que únicament té aquest mitjà per moure’s per Andorra. Davant del despropòsit, potser s’hauria de començar a plantejar la necessitat de cercar altres models de gestió del transport públic, seguint l’exemple de ciutats metropolitanes properes quan en el seu dia van decidir municipalitzar-lo.