El joc d’escacs que estem vivint aquests dies evidencia, per una banda, l’habilitat dels negociadors; i per l’altra, la voluntat que hi ha des de certs llocs per mobilitzar i confondre l’opinió pública. Regatejos, mitjos anuncis, passos endavant per després fer-ne un endarrere, i sobretot, la pilota en joc, que no pari i que a poder ser es trobi en el camp contrari. Estratègies més o menys ben pensades que tenen un final incert. Com en tots els jocs: vencedors i vençuts. Difícil de trobar punts de win-win. I per acabar-ho d’enredar, les ambicions personals, les de partits, les estratègies de poder o els redits electorals que se’n puguin treure. Res és perquè sí, no en política. Els moviments estan mesurats i l’interès del bé comú no és l’objectiu. Un pols de poder per veure qui la té més llarga…
Però la intel·ligència que porti a la victòria es troba moltes vegades més en les formes que en el fons. Al final, cadascú defensa un posicionament que és lícit, però per aconseguir-lo no tot s’hi val.
La forma a seguir, la imatge que es dona, pot acabar sent determinant. No es pot tenir respecte si es manipula, no es pot posar un poble contra un altre, no es pot utilitzar la violència i no es pot rebutjar escoltar.
Concessions necessàries per a qualsevol entesa, qualsevol sortida, o per millorar un statu quo. Des del respecte, des del diàleg, des de la democràcia. Coexistir, conviure però sense imposicions ni vassallatge. De vegades els camins d’anada no tenen tornada i simplement hem de seguir avançant.