Des de sempre, els éssers humans hem recorregut a la màgia per atraure bellesa i prosperitat. Per espantar els dimonis, per protegir les collites i per conjurar les nits. La màgia és el canal a través del qual el nostre subconscient entra en contacte amb l’energia de l’univers per aconseguir que les forces de la vida conspirin al nostre favor. Sí, ja ho sé que a moltes les van cremar a la foguera per dir aquestes coses. I sí, ja sé també que en l’era de la deessa ciència, tot allò que no encaixa amb el mètode científic és una heretgia. Però, sabeu una cosa? Que també és bonic pensar que hi ha alguna cosa més que s’escapa de la lògica, que hi ha alguna cosa d’inexplicable en les meravelles quotidianes que ens envolten, que podem intentar alterar el que és previsible i mirar de trencar-li la girada a l’estadística i la probabilitat. Avui m’agradaria tornar a creure en la màgia. En aquella màgia que et reconcilia amb els esperits de la natura i amb aquell saber ancestral que perdura en el racó més atàvic del nostre cervell. Per recuperar els ritus que marquen la cadència de les estacions, dels cicles de la vida que ens connecten amb la natura. Recuperar, encara que sigui amb l’excusa de fer un sortilegi inofensiu, algun filtre per trobar temps per a tot, i per a no res. O sigui, que m’he passat el cap de setmana collint herbes remeieres prop d’Engolasters, buscant gripaus i ales de mosca per fer-les bullir sota la lluna plena. I quan ja ho tenia tot, va i descobreixo que la lluna plena va ser fa dues setmanes. En fi, que les bruixes de pa sucat amb oli ho tenim ben cru.