Aquesta és la impressió que tinc després de tot el procés de la suposada declaració unilateral d’independència de Catalunya: que tot ha estat una pantomima, una farsa. No em crec res de tot plegat, a banda de les hòsties que varen repartir alguns i a banda també de manifestacions i comentaris aïllats de persones que no estaven ben bé al cas de tot, però que expressaven sincerament els seus pensaments. Parlo de la gent del carrer. Després del discurs del president de la Generalitat (una hora més tard del que estava previst), anunciant una declaració d’independència, per suspendre-la tot seguit. Després de les intervencions dels altres grups polítics, teòricament sense saber el que diria anteriorment el president... De fet, ja portaven tots el discurs preparat. Tan sols vaig intuir un canvi de discurs amb els membres de la CUP. Sincerament, no em crec res de tota aquesta història. Penso que tot estava ja pactat, els discursos ja estaven preparats, tot estava ja convingut, res va agafar de sorpresa ningú, ni tan sols els periodistes. Potser tan sols aquelles persones que estaven al carrer esperant quelcom i que es varen trobar decebudes, passant de l’alegria a la decepció en pocs segons. No vull ni pretenc valorar la veritat o no de tot plegat, de tot el procés, de totes les manifestacions, de tots els sentiments... Però tinc la impressió que ha estat una presa de pèl, una pantomima que no sé ben bé on volien que arribés, però que ja ha fet molt de mal a Catalunya, a Espanya i també col·lateralment a Andorra. En fi... haurem d’esperar uns dies / mesos per veure com acaba tot plegat.