Ja tenim aquí el papus. La maquinària pesant de l’article 155 s’ha posat en marxa, acompa-nyada per la trompeteria patriòtica habitual. En el moment culminant (fins ara) d’aquesta tempesta perfecta, penso que la Moncloa està a punt de llençar la bomba de neutrons, amb la vènia del Senat espanyol i els aplaudiments entusiastes de les milícies constitucionalistes. Un aclariment als hipotètics lectors joves: la bomba de neutrons va ser la darrera amenaça de la guerra freda, substanciada cap als anys vuitanta, en temps del president Reagan: era un giny nuclear que eliminava físicament la població però que no destruïa ni les cases ni les fàbriques ni les autopistes ni els aeroports. Ho deixava tot net, a punt per a instal·lar-hi un nou ordre. Qui sap si la intenció del 155 hard és aconseguir una Catalunya sense catalans, situació ideal que ha estat des de fa quatre segles, pel cap baix, el somni humit del fonamentalisme hispànic. Sense catalans o, com a mal menor, amb uns catalans capcots, mansos i resignats per un parell o tres de generacions més, aspirants eterns i manyacs al peix al cove, atès que potser sigui massa difícil assimilar-los del tot. Ara, a aguantar la respiració i veure quins són els propers moviments, que es preveuen calents perquè hi ha centenars de milers de ciutadans emprenyats i altament mobilitzats, contra un Estat amb l’orgull ferit que no té escrúpols ni manies a l’hora de tirar pel dret. Atents a allò que passi a la frontera sud: aquesta setmana és, de debò, la decisiva. Faites vos jeux.