És el que té viure un moment històric, que et veus arrossegat per la voràgine dels esdeveniments i no t’acabes d’adonar de l’abast del que passa ni de les conseqüències del que fas fins que ja s’ha acabat tot i ha passat prou temps perquè els testimonis ara silenciats per por al que els pugui passar comencin a badar boca, i els documents secrets que ara es jura i perjura que no existeixen comencin a sortir a la llum. I fins i tot llavors tampoc no hi haurà cap garantia que s’arribarà a saber tot o que la veritat dels fets no continuarà sent empastifada pels interessos mesquins de sempre. De manera que no podem fer res més que creuar els dits i especular si tot plegat no hauria estat ben diferent en el cas que l’Artur Mas hagués acceptat en Rajoy al grup de WhatsApp de la Generalitat o si la consellera Rigau hagués agregat la vicepresidenta Soraya al compte de Facebook del Parlament (sí, d’acord, direu que són exemples ridículs, però em jugo el que vulgueu que si mai se saben les veritables raons que han empès els esdeveniments fins al present n’hi haurà unes quantes d’encara més ridícules), i esperar que, mentrestant, tot i començar a estar ben tips i fastiguejats per les moltes mentides que ens han explicat i les moltes veritats que no ens han dit, no haguem perdut la capacitat de construir utopies que ens permetin deixar enrere en un futur no gaire llunyà la iniquitat amb què ens volen ocultar l’horitzó, i poder viure sense haver-nos de refugiar dia rere dia en l’èpica impostada que cadascú s’hagi volgut fabricar per justificar de la millor manera possible el seu paper com a nota a peu de pàgina en aquest sarau.