Hi ha dues menes de persones: les que fan coses i les que les critiquen. Imagino que és indestriable de la natura humana. No importa el que sigui: músics que innoven, empresaris que aconsegueixen recursos públics per fer realitat els seus projectes, incauts que es postulen per la vida política... Tant és. Siguis qui siguis i facis el que facis, sempre hi haurà algú que dirà que ets un pocapena, un aprofitat i el pitjor candidat a fer el que sigui que fas o vulguis fer. Amb l’agreujant –també imprescindible– de fer aquesta mena de comentaris sempre de sota veu, de forma anònima o amb un estudiat deix d’indiferència interessada, que no sigui dit que allò ho volies fer tu. No em deixa de sorprendre la natura humana. I no perquè en molts casos no puguin tenir raó –que de vegades en tenen–. Em sorprèn la manca de percepció del que som. Som un país petit. Amb poca gent. Amb maneres de fer que no solen convidar a la creativitat –abans matem un home que perdre una tradició– i amb una por atàvica a ser els primers a res. Vivim immersos en la cultura de la mediocritat. I que ningú s’ofengui. Els que en som conscients, fem el que podem, i els que no ho són, fa temps que van marxar. I no passa res. I mai no passarà res. Perquè qualsevol que intenti destacar, ja seran els altres els encarregats de reblar el clau per no fer més patent la pròpia petitesa. I és que ja se sap, en aquest país, quan algú triomfa és perquè l’han posat a dit, per motius ocults i amb beneficis espuris. I així ens va. La por a l’èxit aliè ens coarta i ni avancem, ni deixem fer, però, això sí, els dolents són els altres.