Difunts

A la ràdio fan un reportatge sobre el dia de difunts. Retransmeten en directe des d’un cementiri i parlen amb la gent que va a portar flors als parents traspassats. Totes les veus que surten en antena són de dones grans. “Veig que també netegeu els nínxols dels costats”, demana la periodista a una dona enfilada a una escala. “És que em fa molta pena que ningú no els recordi. És clar que quan jo em mori tampoc ningú no es recordarà de mi ni del meu marit. Els joves ja no hi pensen, en els difunts.” Després llegeixo la tribuna d’ahir del Robert Pastor i penso que té raó, que Andorra (ni tampoc Catalunya) probablement no serà un país per a padrins, i no tan sols pel que diu de les pensions insuficients, sinó sobretot perquè estem construint societats en les quals no sabem què fer amb la gent gran. L’experiència laboral que han acumulat al llarg de la seva vida pertany ja a un altre món, perquè bona part de les professions actuals requereixen d’una formació que ells no han tingut, i els que es dediquen a imaginar com serà el món d’aquí a uns anys asseguren que aquesta circumstància encara serà més accentuada en un futur proper. I pel que fa a les relacions familiars tampoc no hi ha una perspectiva gaire encoratjadora, perquè ja fa temps que el model de família que era habitual fins fa cinquanta o seixanta anys ha saltat pels aires i ara cada cop és més freqüent, sobretot a ciutat, trobar gent gran que viu sola a casa, de vegades sense cap altre contacte amb l’exterior que l’assistent social que els visita de tant en tant, com si ja fossin difunts en vida a l’espera del seu torn per ocupar una darrera morada on descansar en pau.