És igual si sou independentistes o unionistes, de dretes o esquerres. És igual a qui voteu i quines siguin les vostres idees sobiranistes. Ja no va d’això. Entenc la majoria d’arguments i posicions, i tots tenen la seva raó i la seva pell, perquè en qüestions com aquesta els sentiments tenen molt a dir –i no són necessàriament objectius–. No entraré en aquest debat, no em toca. Perquè tot això no té importància si no som capaços de defensar un Estat de llibertat on expressar-se no sigui delicte. Els polítics han de ser arquitectes capaços de construir ponts entre idees allunyades, de donar la llum obrint finestres a través de la veu de les minories, de destruir murs per crear espais amb la societat i buscar solucions. Dissenyadors d’un món millor de coexistència pacífica dins la diversitat. Imposar la voluntat pròpia per la força és una victòria per dèbils. Error del govern popular utilitzar la repressió al màxim quan tenia encarada una sortida. No era necessària l’escenificació de la força amb demandes de l’audiència nacional d’empresonament i de penes equiparables a terroristes o assassins. La generositat forma part de la grandesa política. Radicalitzar i focalitzar la força contra els que no pensen com nosaltres no és democràcia, i evidenciar la inexistència de la divisió de poders dinamita l’Estat de dret. A la presó hi han de ser els delinqüents, els corruptes, els assassins, els maltractadors, no les persones que surten a defensar les seves idees. I per últim, quina poca classe política la que es vanagloria de tenir empresonats els seus contrincants perquè el camí al tron és més planer. Aconseguir la victòria a base d’eliminar l’oposició no és un triomf, és una vergonya.