La seca, la meca i...
Trens i temps
Aquests dies convulsos en què els esdeveniments se succeeixen amb una celeritat mai vista en la justícia espanyola fixant-nos en els detalls, correm el risc de perdre perspectiva. L’empresonament de la meitat del govern de Catalunya és una cafrada –aquí no hi ha equidistàncies que valguin– que dona la mida real de la democràcia de l’Estat veí. Al bell mig d’aquest escenari s’hi ha representat una pantomima gens innocent ni improvisada. La dimissió, inculpació, empresonament, alliberament i postulació de Santi Vila, exconseller d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, del PDeCAT. Sembla que pel simple fet d’haver canviat les sigles, s’ha oblidat qui són aquesta gent, i convé tenir-ho ben present. El PDeCAT està bastit sobre Convergència post ruptura amb Unió. Un partit conservador no independentista, d’obediència neoliberal que al capdavant de la Generalitat va dur a terme les retallades més bèsties de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etc.) que s’han fet a Catalunya. Ja saben, els del “peix al cove” i la “puta i la Ramoneta”. Un partit que es va pujar al vagó de la independència per no perdre el tren de la història, en un exercici de supervivència política que els va costar un Mas sencer de peatge a l’ombra. El postulat de Santi Vila com a cap d’una candidatura que voldrien unitària aclareix que la destinació d’arribada no passa per la República ni per la independència. Ai las! Carles Puigdemont –des d’on sigui– no els ho posarà fàcil. Qui serà el candidat? Fins on aniran? El temps no s’atura i el poble comença a tenir el bot ple.