Instal·lats en una còmoda indiferència, sovint disfressada d’equidistància o de mal dissimulada superioritat, molts andorrans miren cap a una altra banda a l’hora de considerar la crisi institucional espanyola, que s’ha traduït en una repressió ferotge i vergonyosa contra el sobiranisme català. L’argumentari és l’habitual. Que s’ho facin, que els bombin. No va amb nosaltres, ells s’ho han buscat per forçar els límits de la llei, no és el nostre problema. I no l’és directament, però també és il·lús pensar que l’Andorra d’avui és una illa i que, tancant els ulls molt fort, els problemes dels veïns desapareixeran com per art d’encanteri o bé no ens afectaran. I els problemes, tossuts, no desapareixen fins que es solucionen. Dit això. Dijous es va tallar l’N-145, un parell d’hores. Demà hi ha convocada una aturada de país, i suposo que tornaran a tancar el pas tot el dia, com va passar el 3 d’octubre. Sabem que els talls de carretera són fàcils de realitzar però que, a efectes pràctics, no serveixen de gran cosa. Ni la prima de risc s’enlaira, ni el ministre de l’Interior s’entendreix, ni el rei abdica, ni s’estova el cor dels Piolins, ni deixaran sortir els presoners polítics per haver aconseguit que el bus de l’aeroport arribi tard, o que la padrina hagi perdut l’hora del metge. La gent afectada s’enfada, i si el que es busca és trobar complicitats i aliances, malament rai. Però els talls de carretera són l’expressió de la profunda incomoditat d’una societat tensada fins al límit, a meitat de camí entre el conformisme, la impotència i la revolta, cap a la resolució o l’enquistament. I ignorar-ho o menystenir-ho no serveix de res.