Malgrat que en els darrers temps s’utilitza cada cop més sovint, cap obra lexicogràfica recull encara aquesta paraula. Ve a ser una traducció directa d’enpowerment, que alguns filòlegs proposen traduir per apoderament, tot i que no és ben bé el mateix, entre d’altres coses perquè aquesta opció alternativa es pot entendre amb una connotació d’usurpació. La paraula empoderament, en canvi, fa referència al procés, individual o col·lectiu, que permet adquirir les eines, habilitats o raons necessàries per superar els entrebancs que impedeixen assolir un determinat propòsit o sortir d’una situació de marginalitat. Es podria aplicar, doncs, a les mobilitzacions del 15-M o també a la reivindicació del dret a decidir per part d’una àmplia majoria de la ciutadania catalana. Fenòmens que, d’altra banda, també es poden entendre com símptoma de la creixent desafecció d’un nombre també creixent de ciutadans envers les institucions i les formes de govern que han sostingut la convivència social als Estats-nació i, més recentment, a les organitzacions supranacionals, com la Unió Europea o l’ONU. Aquest segle de moment s’ha vist com el declivi de les partitocràcies clàssiques ha obert una escletxa cada cop més ampla al ressorgiment dels discursos xenòfobs i autoritaristes que crèiem superats per sempre més, i davant d’aquest panorama sembla que només l’empoderament de certs moviments ciutadans pot aportar una alternativa plausible per transitar cap a un model que permeti enfrontar amb honestedat i eficàcia l’heroïcitat de construir una societat en què els drets humans siguin el veritable fonament i no tan sols una mera declaració retòrica.