No em deixa de sorprendre la capacitat que tenen molts polítics i tertulians de dins i fora de les nostres fronteres de fer i desfer, de dir a mitges, d’il·lusionar i ensorrar, de criticar per després adular. No ho dic només pel conflicte al nostre país veí –amb tota la pell que aixeca– sinó per la cintura que té la política i els opinadors amb habilitats inusuals a la resta de la població. Habilitat de canviar de bàndol, de dosificar o intensificar el seu discurs per després tornar a virar el timó del vaixell reescrivint-ne el nom i la ideologia. De criticar ferotgement amb arguments demagògics per després fer servir noves reinterpretacions del seu subtil vers. Cultura de l’espectacle o banalització d’il·lusió col·lectiva. Defensa de l’interès propi o poca base en els arguments i fonaments. Les idees estan per evolucionar-los i canviar, evidentment; i la llibertat d’expressió està per sobre de moltes altres, no de totes; la llei, per complir-la, però no a canvi d’immobilisme; i l’honorabilitat, per seguir-la. No m’estranya la confusió i confrontació que porten totes aquestes situacions. En un món de mentides, mitges veritats i falses aparences costa trobar l’essència enmig de tanta brossa, l’autèntic dins la vulgaritat. Es tallen colls i s’entronitzen nous líders amb la mateixa facilitat que fem i desfem un nus. I enmig d’això: la confusió, la incertesa, el desencís i les picabaralles internes. Trencaments, pactes, aliances, la política és això envoltat per tots els focs d’artifici possibles, escalf quan convingui, coquetejos necessaris, fredor a vegades, i mà dura quan convé. Joc de llums i ombres per aconseguir el valor més preuat del tron.