Des que The New York Times i The New Yorker van destapar les denúncies per assetjament i violació contra el poderós i fins aleshores intocable productor cinematogràfic Harvey Weinstein, els mitjans s’han omplert de casos i noms. L’assetjament sexual i la violència de gènere encapçalen, malauradament massa sovint, els espais informatius. No són un assumpte per despatxar a la lleugera en tabloides grocs ni tertúlies de telemerda. Ara amb noms com el ja citat de Weistein, el de Kevin Spacey o Dustin Hoffman, entre molts d’altres, pot degenerar d’allò més. Els ingredients per arrasar, des de la Meca del cine fins a Roma, passant per França i Espanya, per citar algunes localitzacions, hi són. Arreu broten o rebroten (Bill Cosby, Woody Allen, etcètera) casos. I no faltarà qui sense cap mena d’escrúpols busqui els seus 15 minuts de glòria. Denunciar els abusos, es perpetrin en l’àmbit que es perpetrin, jutjar-los i tractar d’erradicar-los és el que esperem de les estructures i òrgans oficials. Per això vivim em societats avançades que –volem creure– lluiten contra aquesta i altres xacres. La mediatització d’aquests abusos i assetjaments sexual duts a terme per gent poderosa han generat una erupció informativa que en un primer moment pot ser i semblar positiva per donar visibilitat al problema. La qüestió és què passarà una vegada l’atenció mediàtica hagi caigut –fet inevitable–. Les persones anònimes, majoritàriament dones, que ho pateixen continuaran immerses en el seu infern, amb l’ajut del seu entorn personal i els oficials, que cada vegada semblen més minsos.