Premi Tristaina

Quan vaig començar a fer de periodista, la meva mare –que és molt sàvia– em va dir: “Amb els polítics has de procurar que tots pensin que els votes a ells.” Amb els anys em va confessar: “Nena, no sé com t’ho has fet, però has aconseguit que tots pensin que votes els altres.” Fer de periodista a Andorra ja les té aquestes coses. La informació és cíclica i té un punt sulfurós –com la ceba, que repeteix–. Fa vint anys que parlem del model de país que volem, de la CASS i de canviar la Llei electoral.

La classe política és propera. Prou perquè ens acabem coneixent –i agafant carinyo, o no–. Amb els conseqüents disgustos quan fas una opinió que no combrega amb els interessos del partit, i les reticències de la part contrària quan no els estoves prou, al seu parer. Al final –tothom ho sap i és profecia– que quan dius alguna cosa bona d’un polític és perquè vols alguna cosa a canvi, i si en parles malament és perquè no te l’han donada. Per això em va fer tanta il·lusió rebre dijous passat –del bracet del mestre, Robert Pastor– el Premi Tristaina de periodisme de la Nit Literària Andorrana. Perquè més enllà d’aliment de vanitats i excusa per retrobar persones que estimes, t’adones que picar pedra té un sentit. Que el periodisme avui s’ha de repensar, que la ràdio parla, però que sobretot ha d’escoltar. Que ens toca donar context, fer anàlisi i confrontar veus perquè sigui l’oïdor qui en tregui les seves pròpies conclusions. Al final, no es tracta del que jo penso –que no val ni més ni menys que res–, sinó de si mai, el que dic, et fa pensar a tu. Aquest és el premi.