Sí, aquest cap de setmana tothom ha pogut riure una bona estona amb la broma telefònica de què ha estat objecte la ministra espanyola de Defensa, la senyora De Cospedal. Per als que no n’hagin estat al cas, dos humoristes russos s’han fet passar per col·legues letons de na María Dolores, i s’han mostrat delerosos d’il·lustrar-la sobre les pèrfides intencions de Rússia en relació amb el desafío secesionista i, de pas, oferir la seva col·laboració com a bons aliats. Entre altres perles, hom li diu que el cinquanta per cent dels turistes que pul·lulen per Barcelona són agents russos, i que el president Puigdemont és un espia al servei de Putin que respon a l’improbable àlies de Cipollino. Bé, no és ara qüestió de furgar en les misèries que suren en la conversa, ni en la insòlita candidesa i credulitat de la ministra, ni sobre la fragilitat dels protocols de control i seguretat que haurien de ser aplicats en converses tan sensibles com aquesta. La broma telefònica és un vell subgènere de l’humor que probablement es va crear al mateix temps que el senyor Meucci va inventar l’aparell. Qui no n’hagi fet mai cap, que llanci la primera cantalada. Els polítics són espècimens proclius a caure-hi de quatre grapes, potser perquè es passen tot el sant dia parlant-hi i, el que és pitjor, sospito, les converses habituals amb agents reals són igual d’absurdes, delirants i poca-soltes que les que mantenen esporàdicament amb els impostors. Això és el que realment hauria de ser motiu de fonda preocupació.