Caminem damunt la nostra història. Literalment. Cada cop que el subsol ens retorna les quadrícules d’una antiga construcció o surt a la llum un grapat d’ossos d’un enterrament llarg temps ignorat és com si s’obrís una finestra en el continu espai-temps que ens confronta amb els nostres avantpassats, amb el que van gaudir i amb el que van patir, i ens planteja un munt de preguntes per a moltes de les quals probablement no trobarem mai una resposta categòrica i definitiva sinó, amb sort, tan sols algunes conjectures més o menys plausibles que, al seu torn, ens demanaran un esforç d’imaginació per mirar de reconstruir quin era l’aspecte, les olors, els sons, el brogit quotidià de les viles on aquells esquelets ara retrobats foren, durant un temps, persones. L’arqueòloga Núria Armentano explicava al Diari, a propòsit de les excavacions a l’antic cementiri de Santa Coloma, que “si entenem millor el passat de la població ens serà més fàcil entendre també el present”. Potser sí, encara que sigui al preu d’haver de fer un exercici d’humilitat per reconèixer que, en allò veritablement essencial, els éssers humans tampoc no hem canviat gaire des que campem sense rumb per la superfície del planeta. Em demano, però, si els arqueòlegs futurs podran dir el mateix de nosaltres o si, tenint present que podem llegir un pergamí de fa mil anys però amb prou feines podem reproduir una casset enregistrada mig segle enrere, la creixent digitalització del món no acabarà per accelerar la nostra desaparició com a espècie dels registres documentals, i de cadascun de nosaltres només restarà per a la posteritat el trist somriure d’una calavera.