Hi ha massa grisos. I quan dic grisos em refereixo a ambigüitats, dobles cares, traïcions, falsedat. Moltes persones que fan de la seva estratègia la doble moralitat. El que popularment diem quedar bé i que en política té el nom de canviar-se la jaqueta en funció de com bufi el vent i quin partit pot aportar-li un lloc. El perill de tot això, és que el més enllà del benefici a curt termini que se’n pugui obtenir, es pot perdre la pròpia essència. Els interessos sembla que moltes vegades guien les accions, com plomes que viatgen d’un cantó a l’altre mogudes pel vent de la conveniència, de la submissió o –per dir-ho menys poèticament– a canvi d’una cadira. És més difícil no caure en la temptació i la vanitat i mantenir-se estable i fidel. L’ambigüitat, si fem el símil dels productes bancaris, ens dona benefici a curt però no a llarg termini. Estem massa acostumats, en política per exemple, als canvis de jaqueta en funció de les necessitats per obtenir un escó o un bon càrrec. La política a casa nostra continua sent més una qüestió personalista de fílies i fòbies que no de projectes en comú. En el terreny dels negocis la cosa no és gaire diferent, i els interessos monetaris guien moltes de les relacions empresarials. Adaptar-se és bo, canviar també, i evolucionar però ser fidel als principis diu molt de qui tenim davant. Apostem per l’autenticitat i no per les mitges tintes, ni pels mesclums estranys. Triem aquells que es defineixen sense manies. Com en tot, hem de saber veure més enllà del que ens diuen. Busquem entre tot el que ens envolta el diamant en brut.