Quan un referent mor, et sents una mica més sol. I segur que molts vam notar com ens omplia una estranya sensació de solitud en la defensa a través de la paraula escrita d’uns valors i d’uns ideals fa dos dies quan vam saber que Patrícia Gabancho havia mort. No quedarem del tot orfes, certament, perquè sempre ens quedarà la seva obra o sempre podrem recordar les seves intervencions en conferències, xerrades, converses i tertúlies d’actualitat. Molts recorrerem a la seva memòria a l’hora de fer anàlisis sobre determinats temes del moment i serà una llàstima que a partir d’ara només podrem imaginar-nos com respondria ella davant d’algunes situacions.
Coneguda pel rigor en la seva obra, com a escriptora i com a periodista, però també per la seva empenta i caràcter. En uns moments en què les persones amb conviccions i compromeses, però també amb capacitat de diàleg, són més necessàries que mai davant dels embats dels poders establerts i les dificultats per exercir amb llibertat la professió periodística, ens cal impregnar-nos de l’esperit que ens deixa com a llegat la Patrícia Gabancho.
En l’obra Nosaltres les fusterianes, un llibre editat per 3i4 en el qual escriuen cent quaranta dones explicant el seu punt de vista sobre la figura de Joan Fuster, Gabancho es lamenta de com l’escriptor de Sueca no és cap referent intel·lectual i en responsabilitza la política blavera al País Valencià i a la indiferència de la resta dels països de cultura catalana. I ella mateixa conclou: “Oblidem massa de pressa, llencem el patrimoni.” Que no ens passi el mateix amb la Gabancho.