M’hauran de donar la raó, encara que els requi: que còmoda que era la nostra vida quan no depeníem tant del cel. L’hivern era una etapa lenta que es suportava amb estoïcisme i recolliment, fent esclops i botifarres, amb les llarguíssimes nits passant el rosari o explicant històries d’encantades a la vora del foc i sense fer massa escarafalls. Ja arribarà el bon temps: aquesta era la consigna. Resistir i vigilar.
Que tot el que s’aturava amb el fred tornaria amb els dies llargs. Ara és un no viure, perquè els ítems dels que n’hem d’estar pendents s’han multiplicat fins a extrems impossibles.
Que si la méteo francesa és millor que la catalana, que si jo tinc una aplicació al mòbil que t’avisa quan neva o quan plou, que si abans de sortir a enfrontar-te amb el món ja tens a la butxaca o al tablier del cotxe una bateria d’eines que et permeten saber on hauràs de començar a posar cadenes i fins i tot si t’hi trobaràs aquell personal tan entranyable que s’atura al mig de la carretera per col·locar-les.
Aliances estratègiques entre Protecció Civil i els físics climàtics de la NASA, que proposen models de precipitació d’una precisió esborronadora (i sovint l’encerten!).
Fa una setmana ja corrien pel Twitter unes gràfiques de coloraines amb els gruixos acumulats previstos.
Estem liquidant la meravella: aquella sensació única, indescriptible, de llevar-se, obrir els porticons, contemplar aquell bé de Déu blanc i cridar, amb il·lusió d’infant: “goita, ha nevat!”