La Unió Europea (UE) ha tret Andorra de la llista negra de paradisos fiscals. Ha trigat a fer-ho, però sembla que finalment ja s’ha convençut que les mesures legislatives que ha anat implantat el Principat van de debò, amb la qual cosa s’obre definitivament la porta a una normalització del país en la relació amb l’entorn internacional més proper, necessària, malgrat les veus internes que ho critiquen, per al desenvolupament futur de l’economia i la modernització social en molts aspectes, i per permetre als professionals andorrans poder treballar amb igualtat de condicions de fronteres enfora. Ara ja només caldria, posats a demanar, que els països de la UE evitessin alimentar greuges comparatius afavorint directament o indirectament els paradisos fiscals que segueixen distorsionant l’economia mundial i, consegüentment, la justícia social a aquells països que han optat per un règim fiscal internacionalment homologable. No es pot defensar, si no és de la hipocresia política més execrable, que s’exigeixin reformes a països com Andorra i al mateix temps es faciliti a les empreses multinacionals i als fons d’inversió que operen al si de la UE que puguin evadir les seves obligacions fiscals, tolerant pràctiques d’enginyeria financera per desviar els beneficis que obtenen cap a comptes opacs o cap a companyies pantalla a paradisos fiscals d’arreu del món, i a sobre fent-ne ostentació pública. Ja començaria a ser hora d’exigir una regulació fiscal més justa i homogènia al conjunt de la UE perquè la majoria de ciutadans no hagin de continuar fent un esforç suplementari per pagar el que altres es gasten en mojitos a les illes Caiman.