No és pas tranquil·litzador que un cop superada la fase més crua de la crisi, de la qual encara molts ciutadans pateixen les conseqüències, el país torni a recuperar l’allau de visitants i cues quilomètriques per acabar fent el de sempre: compres i esquí. No se m’entengui malament, benvinguts siguin, els acollirem càlidament i els donarem allò que volen trobar per al seu gaudi. Serà la millor setmana de l’any de ben segur, ens donarà una mica d’aire per poder respirar alleujats i inflarà el pit d’algun ministre a qui potser els mitjans li atorguin un llum verd al semàfor o una puntuació alta en la valoració d’aquest cap de setmana, com si fos gràcies a ell que els turistes tornen a venir i no pas perquè l’economia domèstica comença a rutllar fora de les nostres fronteres. Però no ens enganyem, també ensenyarà que tornem a estar damunt un castell de cartes que a la primera bufada demostrarà com de febles som. En ple procés d’acostament a Europa, en el tram final de gaudir de les especificitats que ens han distingit com a país, amb nova legislació tributària homologable internacionalment i, per tant, immersos ja en un canvi de paradigma, continuem oferint el mateix de sempre, però menys. Ni inversió estrangera, ni projectes fastuosos com el ràfting, el casino o El Núvol –la llista és més llarga–. Hem estat incapaços aquests anys que haurien d’haver servit per posar ordre de trobar fortalesa en noves oportunitats, en nous models complementaris. Probablement la pregunta que ens haurem de fer ben aviat és si un estat es pot sustentar únicament amb les compres i l’esquí.