No sé si éreu fans de la sèrie Sex on the City, un producte amb molta audiència abans del boom del fenomen de les sèries. La història de quatre noies, estereotips diferents al bell mig de les llums de Manhattan. Sota el decorat de gratacels impressionants, taxis grocs i una ferotge competitivitat. Sobrevivint enmig del ritme frenètic de la city, en un món d’homes, reivindicant el seu lloc, el seu talent, però alhora sense renunciar a la seva feminitat. Amb els seus problemes, les seves inquietuds, pors, anhels i vanalitats. Vides estressants enmig del fum i la neu de New York, corrent enmig de l’intens trànsit i prenent-se un Cosmopolitan en la penombra d’un local. Intensitats que no decauen quan es fa fosc, moviments trepidants de l’oficina a l’aparador de Tiffany’s calçades amb uns bons Blahnik de 12 centímetres. Amants de la moda i la superficialitat però que llegeixen Hemingway i admiren l’art-decó. Caràcters diferents, ambicions variades, projectes dispars però el nexe comú de la superació, la fortalesa i alhora la més extrema vulnerabilitat. Evidentment és ficció, dient-ho de pas, com moltes vides que veiem a les xarxes. Però alhora reflex de moltes inquietuds, reptes i pors de la nostra època on és difícil l’encaix enmig de la complexitat, on el feminisme és sinònim per a molts de mimetitzar-se amb el sexe oposat i renunciar a la delicadesa i on el dubte i la sensibilitat tenen connotació de feblesa. I tot plegat en un entorn frenètic de canvis, en moments de competitivitat i histèria col·lectiva.