L’amic Eudald Guillamet l’ha trobat, amagat sota una capa de calcita en una remotíssima cova en una remotíssima muntanya dels Urals del sud en una remotíssima república exsoviètica. Sí, la del Bashkiristan (que ningú no és capaç de situar al mapa sense l’auxili de la Wikipedia). El camell s’esperava allà, amb les gepes dibuixades amb simple gest de carbó i ocre, els pèls de la panxa, aquell naturalisme irreal de l’art paleolític, des del moment en què un artista anònim el va pintar, fa gairebé quinze mil anys, potser vint mil. Diuen els experts que en tot el repertori de pintura rupestre no n’hi ha més, de camells: seria un unicum. Si és aclaparadora l’emoció de veure figures com a turista a les coves veïnes de l’Arieja, a les cantàbriques o a les balmes del Maestrat, què no serà descobrir-les? A Andorra, tret d’una taca vermellosa a la balma de la Margineda no hi tenim pintura –que se sàpiga–. Ara: de gravats a la roca, tants com en vulguem, de coneguts i d’encara inèdits. Des que el Pere Canturri els va començar a investigar, fins a les recentíssimes descobertes del Jordi Casamajor, el patrimoni petroglífic (quina paraula més bonica!) del país és excepcional. Vistos a milers d’anys de distància, hom no pot deixar de preguntar-se quines van ser les motivacions per fer-los. Rituals? Cerimonials? Administratives? Ens els mirem avui amb reverència i estupefacció, sense acabar d’entendre’ls. Si fa no fa com quan, milers d’anys a venir, els arqueòlegs alienígenes veuran en els vestigis de les nostres rotondes les proves d’un culte solar.