Fred electoral

Si alguna cosa ens demostra el trencament liberal és que la política al país ens la continuen fent com sempre, que no s’hi valen ni renovacions ni noves praxis participatives fora de la tutela d’algun prohom amb control sobre alguna o algunes parròquies, i que si vols sortir d’aquesta dinàmica acabes sent pell electoral. Que els ho demanin, per exemple, als socialdemòcrates (qualsevol dels dos), que continuen fent una travessa pel desert que, a les envistes d’un nou cicle electoral, de moment no sembla que arribin a l’oasi desitjat. I també que els ho demanin als de DA, que la renovació que estan fent és i serà, sota l’atenta mirada, escrutadora, dels que acaben decidint les polítiques del país. O també a tots aquells grups minoritaris que mai acaben d’arrelar com a alternativa política i que ni tan sols arriben a poder presentar-se per si mateixos. Tots pateixen el fred electoral. Crec que ningú pot predir com acabarà el trencament liberal, perquè queden molts inter­rogants oberts, moltes preguntes que encara ara no ens donen resposta. Sabem allò què han argumentat públicament però són argumentacions d’uns i altres sense una base sòlida. Com sempre, el més interessant està en allò que a hores d’ara no sabem. I mentrestant, hi ha qui a l’esquerda del tronc hi va posar el tascó, va agafar la maça i li va donar el cop definitiu que el va separar en dues parts, no ben bé per la meitat. Ho ha tornat a fer bé, no se li pot negar, i davant del perill de no tenir prou llenya asclada per escalfar el fred electoral ha fet un primer pas imprescindible per revalidar la majoria absoluta.