Ceguesa

L’altre dia vaig tenir un pensament revelador: si les dones hem viscut en desigualtat des de temps immemorial, ara, en el moment que es va avançant –amb més o menys encert i velocitat– en la correcció d’aquests desavantatges, és lògic que un sector de tots aquells que gaudien d’uns beneficis usurpats es queixin que els trauen drets adquirits, quan l’únic que s’intenta fer és equilibrar una situació d’injustícia prèvia. És obvi. Si tens integrat que et pertoca més de la meitat del pastís ha de costar molt assumir que això s’acaba i que no hi ha cap motiu per no repartir el pastís de manera proporcional amb la resta. No és que et traguem el que és teu, és que tu tenies el que és nostre. Em sap greu, però no puc evitar constatar la ceguesa social que ens envolta. La mateixa que s’omple la boca dient que no calen quotes per garantir la presència de dones a les llistes electorals, quan no serien tan babaus per no vetllar per la paritat parroquial –cosa bastant més complicada–. Ceguesa selectiva que és capaç de trobar fins a deu candidats a cap de llista, tots ells homes. Serà que no hi ha dones. Serà això. No les veuen. El mateix argument que normalitza que la dona s’ocupi dels fills. El mateix que prioritza l’estructura d’estat a les persones, que penalitza en les promocions laborals les baixes maternals i posa un sostre de vidre que només premia la docilitat. El mateix que fa que hi hagi qui es justifiqui en conspiracions apocalíptiques que castiguin que som dones, femenines, feministes i, sobretot, inconformistes. I no, no ens cal més fibra, ens cal més justícia.