Les eleccions catalanes, atípiques per la seva convocatòria i pel fet que alguns dels principals aspirants no han pogut fer campanya, han posat de manifest, d’una banda, una indiscutible i inèdita victòria d’un partit constitucionalista: Ciutadans, inimaginable mesos abans de la implacable actuació del PP de Rajoy amb l’aplicació del 155. De l’altra, mostren com el bloc independentista manté el múscul i es consolida un vot que no baixa davant les pressions ni les possibles conseqüències econòmiques o penals. La divisió continua servida, i la reconciliació amb polítics i activistes empresonats, difícil. Catalunya havia conviscut sempre en harmonia, destacava per la seva integració i convivència pacífica i prosperitat, però els darrers mesos han portat a fractures i ferides difícils de curar. La política de Ciutadans (primers a demanar el famós 155) fa difícil el diàleg amb uns independentistes que han patit l’exili i la presó. El que és clar és que el bloc anomenat separatista suma majoria absoluta i la situació pot tornar a l’inici i començar el bucle. Rajoy ha perdut, a Catalunya no l’han votat ni els seus, els més radicals del PP el troben descafeïnat i prefereixen l’adrenalina de Ciutadans, i els moderats, una via menys bel·ligerant. Esperem que tots entenguin que més urnes o més suspensions de l’autogovern no solucionaran la situació. La via és la política, reunir-se pel bé de Catalunya, no per ambicions, i sabent si Espanya vol continuar comptant amb els catalans. A molts ciutadans, però, la política fa dies que els ha perdut enmig d’un camí de fugides endavant, manca de fulls de ruta sobiranista i repressions.