Si avui és dimarts vint-i-sis deu ser Sant Esteve. I em pensava, en la meva innocència, que era un d’aquells escassíssims però tristois dies sense diaris. És la festa del protomàrtir lapidat, el primer dels tres dies festius que segueixen per norma les tres pasqües de l’any: la de Nadal, la Florida i la darrera, la Pasqua Granada. I si és Sant Esteve hem de parlar dels canelons, que és tema neutral sobre el qual hi ha un ampli consens social i on les divergències no superen mai l’estricte àmbit del receptari.
No hi ha res més important en aquest dia. La lasanya i els canelons són els plats més arqueològics de tots, perquè estan construïts amb la lògica de la superposició de sediments interrelacionats.
Una plata de canelons sembla –i dispensin l’analogia– una necròpoli medieval en temporada altars, amb les sepultures individualitzades, ben arrengleradetes i atapeïdes, orientades a llevant, però difícils de distingir-les des de la superfície.
Des de la capa gratinada que tot ho cobreix fins al nivell geològic que trobem al fons de la plata, tenim una formidable fantasia antropitzada, lligada tota per la màgica beixamel, salsa de concepció senzilla però d’elaboració complexa, com passa sovint amb les coses interessants de la vida. I, si hi afegim una mica de foie al farciment, els tindríem alla Rossini, en homenatge a l’il·lustre compositor. I com cantava el barber sevillà Figaro, el factòtum de la ciutat: “Ah, che bel vivere, che bel piacere”. I bon profit.