El Pas de la Casa

En un món ideal, quan et roben enmig del carrer, la gent t’ajuda a atrapar el lladre. En un món ideal, quan algú cau, apareix una ànima caritativa per veure que no hagis pres mal. Són els comportaments que tots creiem cor­rectes, però que massa sovint deleguem en herois anònims. Per por, per mandra... de vegades implicar-te només et porta problemes. El Pas de la Casa ha anat creixent com un pop desendreçat. Els veïns fa anys que es queixen de la brutícia als carrers, de la deixadesa de les voreres, de la manca d’infraestructures, de la deficient recollida d’escombraries i cada cop més, de la invasió d’un turisme de neu i alcohol barat que l’ha convertit en el Lloret dels Pirineus. Cada cop que passa alguna cosa ens posem les mans al cap, reclamant més efectius policials, demanant que els agents de circulació tinguin potestat per actuar i reivindicant un turisme familiar que fa temps que fuig de les bronques i els sorolls a les tres de la matinada a la porta de les discoteques. Però és el que tenim: crits i baralles, deixalles i brutícia, joves que busquen brega, borratxos a cada cantonada i vidres trencats. Avui, el gruix de la policia al Pas de la Casa amb sort arriba a les dues patrulles –quatre agents–, incapaces de fer res més que mirar que ningú prengui mal de debò. Per manca d’efectius i perquè la llei actualment no permet fer res amb algú begut al carrer que no vulgui ser ajudat. Malgrat les dificultats, comença a ser hora d’escoltar els veïns, de donar eines humanes i legals i de deixar de mirar cap a una altra banda. El Pas està lluny, però no tant.