Fa molts anys, al tornar d’un enregistrament per a una incipient ATV, el convidat, un padrí entra-nyable, ens va demanar si després de fer-li l’entrevista anàvem a positivar la pel·lícula abans d’emetre-la als informatius. Avui soc jo qui corre darrere una tecnologia que es fa vella d’un any a l’altre. Li intento explicar a la meva filla que quan era petita no hi havia fax, i em mira amb cara de no entendre, res: què és un fax, mama? –diu. I m’adono que ja no existeixen! La feina de periodista, com tantes altres, ha canviat tant els últims anys que davant els mil·lennials et sents sovint encalçada per un ritme trepidant que t’obliga a canviar de format constantment sense permetre massa temps per pensar què era allò que volies dir realment. Vivim en bombolles confortables, en què anem confeccionant una realitat a mida en la qual bloquem els trolls, però també tots aquells amb qui no t’hi avens, o amb qui no creus que tinguis res a dir-te. Tots aquells per a qui, la seva realitat, és simplement paral·lela, perquè l’existenzmaximum ja les té aquestes coses: la bombolla és teva, és calentona i còmoda, però té poc a veure amb la realitat. Ens en riem d’aquells padrins que no havien sortit mai de la parròquia, i nosaltres anem a l’altra punta del món per veure només allò que volem veure o ens fan veure els –gens innocents- algoritmes. Tampoc no sembla que la nostra ment s’hagi tornat gaire plàstica. La nostra agilitat es limita a teclejar amb el polze mentre conduïm, caminem o fins i tot, mentre parlem amb els altres. Cada cop som més intensos, però també més superficials.