JOAN ALRICH
“Avui dia, una escudella ben feta és un àpat de luxe”
Fa “almenys 40 anys” (en té 60) que és membre de la Confraria de Sant Antoni de la Seu. Dijous es va estrenar com a banderer, amb la tradicional calderada al passeig.
És el primer cop que fa de banderer?
Sí. Tot i que els estatuts de la confraria diuen que tots els membres han de ser banderers almenys un cop a la vida, en els darrers temps més aviat havia fet punts per escapar-me’n.
I doncs?
Potser perquè és una d’aquelles coses que et fan més il·lusió de jove. Tanmateix, l’any passat, per diverses circumstàncies, m’ho van proposar i vaig acceptar.
I com ha anat?
Molt bé. He tingut una bona acollida i estic content de col·laborar per mantenir la tradició.
A banda de muntar a cavall, cal tenir cap habilitat o preparació especial per fer de banderer?
Cap ni una. Ni tan sols cal ser bon genet: els cavalls els cedeix l’Escola Agrària; són animals molt dòcils i els seus cuidadors estan pendents en tot moment per si hi ha qualsevol imprevist.
A més de la calderada de Sant Antoni, què fa la confraria?
Participem a la trobada de calderers de Catalunya, que es fa cap a final d’any de manera itinerant; pels volts del maig organitzem un dinar de germanor amb les famílies de tots els confrares... I a l’estiu ja toca començar a cercar col·laboradors per a l’escudella de l’any següent.
Deu ser difícil de trobar el punt de l’escudella, amb tanta quantitat com en fan.
Tenim un bon equip de cuiners, format fa temps, que sap com fer-ho, i li surt molt bona. I alhora s’encarrega d’ensenyar els que van entrant de nou a la confraria. El cert és que una escudella ben feta avui dia és un àpat de luxe, perquè ja no hi ha gaire gent que sàpiga en quin moment s’ha d’afegir cada ingredient i que estigui cinc o sis hores vigilant el foc i remenant el brou perquè no s’agafi res al fons de l’olla.
Per què és important mantenir aquesta tradició?
En l’origen, era una data en què la gent de pagès compartia el que tenia al rebost amb la resta de veïns de la ciutat, que no tenien tant per menjar. Avui dia que a pagès no anem tan sobrats ni la resta de veïns tampoc no van tan justos d’armilla, és un dels pocs actes de l’any que ens podem unir tota la pagesia i compartir un dia de festa.
La resta de l’any no hi ha la mateixa unió entre la pagesia?
El que vull dir és que antigament la gent de pagès col·laboràvem més els uns amb els altres, però a mesura que s’han anat mecanitzant les feines del camp cadascú va més a la seva i no ens trobem tan sovint com abans.
Amb l’agricultura ecològica potser caldrà recuperar també antigues maneres de treballar la terra.
Els primers intents que hi va haver a la comarca, ja fa cert temps, no van anar gens bé. De tota manera, jo hi crec, en l’agricultura ecològica, perquè és menys agressiva amb la terra; però perquè vagi una mica bé t’has d’encarregar també de comercialitzar el producte.