No recordo qui va ser el primer que em va dir que a Andorra els partits polítics es fan i desfan amb molta facilitat. Que els candidats es trien sempre a darrera hora per evitar cremar els noms i no donar pistes a l’adversari. Que les decisions de veritat es couen en sopars clandestins als quals estan convidats uns pocs elegits. Que les fílies i fòbies personals pesen més que les ideologies i que les famílies tenen encara molt pes en una democràcia molt jove, en un petit país de tradicions profundes i personalitats extremament marcades. Dit això podem entendre la mal·leabilitat de la composició parlamentària, les poques diferències ideològiques i les trencadisses sonades. En quasi totes les legislatures han aparegut o desaparegut formacions polítiques, que en aquesta última etapa ha propiciat un grup mixt que té deu consellers. El grup mixt és on es troben els consellers que no han aconseguit el nombre d’escons suficients per formar grup propi i també els no adscrits o independents. El reglament diu que s’han de posar d’acord per decidir qui ostenta la presidència. Per això tots prefereixen tenir un grup parlamentari propi que els dota de major visibilitat que la representació a la junta de presidents i els òrgans de govern. Es pressuposa que en la política s’ha de tenir l’habilitat d’arribar a acords i evitar polèmiques que no porten enlloc. Perquè encara que sembli que no, els ciutadans llegeixen bé les estratègies, els interessos, les manipulacions i les batalles d’egos. Per cert, que aquests punts són genèrics i no específics del nostre Consell General.