Dolores

Diumenge passat va saltar la notícia de la sobtada mort de Dolores O’Riordan, cantant de The Cranberries, que tenia només 46 anys. Hi ha veus que guardes en un calaix especial de la memòria i que et fan companyia des de la primera vegada que les vas escoltar i t’hi vas quedar penjat. En el meu cas la seva n’és una. La major part del temps la companyia és inconscient, però de tant en tant i sense motiu, impulsada per algun ressort ocult, necessites sentir-la, ni que sigui una peça. Ara això és més fàcil que mai, pots escoltar i veure qui vulguis on sigui i en qualsevol moment. I cada vegada que faig el clic, la veu de Dolores O’Riordan manté el mateix magnetisme captivador del primer dia. No sé si ho aconsegueix el to, el timbre, la textura o si és per una estranya combinació planetària, i la veritat és que tant me fa. Continua sent la seva entre milers. L’he vist en directe només una vegada al pavelló de la Vall d’Hebron, fa molt més temps del que voldria. Corria el 1995, l’any de l’atemptat d’Oklahoma City, la inauguració de Port­Aventura, el Windows 95 i l’Explorer... Uf! El cas és que Dolores continua hipnotitzant-me cada vegada que la sento cantar alguna de les seves peces. Des de la ràbia de Zombie fins a la delicadesa trencadissa d’Ode to my family o Animal Instinct... Tant hi fa, cadascú te les seves preferències. Notícia mana, aquest dies s’ha emfatitzat amb el costat fosc de la seva vida (abusos, trastorn bipolar...) el peatge de la fama. La febre passarà. La seva veu, les seves cançons continuaran a l’espera del proper clic. Talment com un somni de la meva imaginació. So long Dolores!